A la fosca havíem aconseguit mig estendre i enclavar la tenda de campanya.
Aquell dia, en comptes d'anar a un hostal o casa de la zona, es va decidí fer vivac rural.
Una de les coses que vam saber aquella nit del lloc on estàvem, era que tenia moltes pedres i punxegudes. També que havia herba per la vora i ja més tard, a l'hora de dormir en el sac, que estàvem rodejades de tàbans.
Decidim que les que tenien certa habilitat manual, -sense segones intencions-, s'encarregarien del muntatge de les tendes campanya. Les de l'habilitat restauradora dels entrepans i la resta de preparar l'amanida i recollir els utensilis.
El show va començar amb el muntatge de campanya. Resulta que les que n'eren hàbils amb les mans, no teníem prou paciència i vam acabar barallant-nos per tal de fer-ho a la nostra manera.
A més, amb dits picats entre claus, martells i cordes.
Les suposades restauradores, més entretingudes en espantar als tábans que en netejar l'enciam, van aconseguir barrejar l'amanida amb suc de terra i ensopecs, que veus a saber tu, de quins bestioles silvestres!. De les que deurien recollir plats i utensilis, ni parlem-ne. Van fer vaga de desastres.
Més tard, l'Alejandra, una de les companyes, ens va informar que n'eren a uns trenta passos d'un precipici. Al preguntar-la si ja havia estat abans allí, va contestar quasi entre llàgrimes d'histèria, que no. Que el sabia perquè acabava de pixar-se allí. En el fons. A les fosques..després de rodar algunes vegades. Que havia perdut el compte de les volteretes a la meitat de la caiguda.
Amb una olor a merda pel voltant que espantava. Suades fins als pels del nassos sense opció a renta-nos per manca d'aigua i sense bateria al llum portàtil, van entrar a les tendes amb la idea de dormir. Alguna va cometre l'error de dutxar-se allí mateix amb la colònia. Si volia tenir alguna aventura nocturna, per descomptat que la va tenir.
La nit ni es notava per la calda que feia. La lluna deuria reflectir a la lona els seus frescos reflexos però en comptes, més bé semblava que eren els ultraviolats que ens feien al forn.
Passada la primera rendició de som, algunes van obrir els ulls com a panderetes en començar a sentir sorolls a l'entorn. No podien endevinar de quins tipus. Ens eren totalment desconeguts. Anaven agafant por, poc a poc i, de mica en mica, el contagiaven a la resta.
La de la colònia va començar a plorar desconsoladament -amb raó- . Tenia el cos crivellat de picades de tàbans. Entràvem i sortíem de tenda en tenda. Amunt i aball -les Rambles de Barcelona en diumenge no tenien tant trànsit - fins que ens vam ficar totes juntes en la més gran. Ni respirar es podia. Semblava el apartament dels germans Marx. Que dic, encara pitjor!
La matinada va començar a refrescar, donant-nos un respir entre emocions passades i la rendició del cansament.
L'endemà, un crit espantós en va sobresaltar. De cop, posant peus en boques i colzes en estomacs ens vam incorporar assegudes!
Allí davant teníem a la Pilar. Genolls a terra. Petrificada. Amb la mà paralitzada mentre subjectava la cremallera baixada de la tenda. I just en front seu, un enorme i gran cap de bou de metre quadrat per banda.
No se sap qui mirava en qui. Un donava lleparós i l'altra cridava a més no poder.
Recent clarejava el tercer dia i encara havien de transcórrer quatre més
