Molta gent pensa que les lesbianes tenim més característiques comuns entre nosaltres que les desenvolupades entre altres persones o rolls socials. Res més lluny de la realitat.
Tinc al meu costat a l'Àngi. Fa estona que la miro entre la resta dels comensals. Destaca. Es un seguit de bon caràcter.
Aquest sopar en retreu a temps enrere. A la retina, de forma molt nítida surt la primera imatge d'Àngi. Abans convisquí dos dècades amb la Júlia. També això esta ben guardat.
L'esperàvem a l'estació de trens.
Una coneguda, amb la que havia quedat per a prendre un cafè, era qui la coneixia. Desprès d'una bona tarda de conversa, decidí acompanyar-la una estona més. No recordo gaire bé perquè ho vaig preferí. Una intuïció?
Des del moment que va baixar l'Àngi del tren, poca consciència anterior en tinc.
Aquella setmana santa que començava, un grup d'amigues de la coneguda, va organitzar un viatge a Euskadi. L'Àngi era una de d'elles. Arribà a Barcelona i passaria aquella nit a casa seva. L'endemà sortirien totes juntes. Ni plantejament tenia fins llavors d'apuntar-me.
Potser la millor descripció del que va passar aquella tarda, en veure-la, es que van multiplicar-se per mil, els mil set daltons de mi oxitocina. ¡Vaja, diguem, que patí un ”subidón” de pura química elèctrica!.- No traduïble-.
Ens passem mitja vida, esperant. Esperant l'autobús. Esperant que l'ordinador s'encengui. Esperant que els veïns es casin de fer soroll. Esperant que alguna persona arribi a la nostra vida.. Sempre esperem d'una forma i altra. No obstant, tal com mana la llei de Murphy, l'Àngi va arribar a la meva vida en el moment més consolidat de solteria. Just m'acostumava de nou.
Durant aquells moments de benvolguda d'Àngi, a l'estació, i, com que semblava que la reacció sobtada d'atracció era recíproca i bastant evident a tots els ulls, la coneguda va suggerir la idea de que m'incorporés al viatge.
Àngi va insistir i jo, en el meu interior, cridava que sí. No cal dir que malgrat intentar fer veure que dubtava, acceptí. Volia donar la aparença com que m'ho rumiava.
¡Cóm podia tenir tanta cara dura en aquell moment!
Donat que estava en plena brioixeria hormonal, també perdí el componiment afegint-me al sopar proposat per a aquella nit. Vam celebrar entre sidres i aigües el començament de les vacances. La qual cosa va augmentar la lívid. No només la meva.
Galindejava quelcom un jove adolescent o mascle d'au fins adonar-me que no era la única que volia picar del mateix gra i que feia el mateix ridícul. Dues amigues d'elles que s'havien afegit al sopar d'aquella nit, m'acompanyaven.
Van arribar les primeres hores de la matinada. Havia de prendre la decisió de marxar si volia preparar la motxilla. Però no volia anar lluny d'Àngi. Penso que no era la única. També havia quins desitjaven que fotre al camp.
-Només hi ha tres llits i un d'ells es el meu- va sentenciar la coneguda que no tenia un sol pel de ximple i que poc abans vaig saber que jo el feia el tó.
-A mi no m'importa compartir-lo- replicà l'Àngi, mirant-me.
Amb un ressò i al uníson de dues veus més apart de la meva, es va sentir. - A mi tampoc!!-.
-Mecagüent la...!!- vaig maleir endins. Menuda disjuntiva!
-I ara què!? - Comentà la Sussana. La que més competia per a atraure l'atenció d'Àngi.
-¡Doncs, ara que agafem els tres matalassos i els llencem al terra i dormim totes! - Va mig ordenar amb energía l'Àngi.
Davant l'incomoditat de l'assumpte, decidí marxar diplomàticament. Em sabia greu haver de fer-ho però més em sabia entrar en rivalitat per alguna cosa que desconeixia fins el moment.
-On vas, Ça?- Va preguntar l'Àngi quan m'acomiadava de la gent.
-A casa meva, que d'aquí a unes hores ens hem de llevar!- Aclarí
-Bé, llavors, ja que aquí existeixen problemes de llits, què et sembla si em deixes quedar a casa teva? Tornà preguntar l'Àngi.
No m'ho creia! De quina manera més senzilla, l'Àngi havia desfet un enrenou de cors i hormones i es ficava al fons del meu d'ésser.
Aquelles poques hores vespres al viatge, dormirem abraçades.
Torno a mirar-la entre les veus que parlen a taula.
-Estàs molt callada avui Ça- diu baixet a l'orella, l'Àngi.
-Estàs bé? - pregunta amb delicadesa agafant-me la mà per sota de les estovalles.
-Estic molt enamorada de tu Àngi- contesto mentre m'apropo als seus llavis.
